El ceip Ramon Llull amb els personatges del Pla de Lectura del Prat

Els alumnes de cinquè A i B de l'escola han fet un conte col·lectiu per participar en el I Concurs que promou el Pla de Lectura de l'ajuntament amb uns excel·lents resultats: Un dels contes ha estat guanyador.
Us presentem tots dos i decidiu quin us agrada més.

El llibre maleït

L’Àlex i la Maria eren uns germans molt especials: la Maria era força entremaliada i l’Àlex, tot i el seu aspecte, era molt tranquil.
Vivien al Prat de Llobregat, un lloc tranquil on podien gaudir de tots els avantatges de la gran ciutat.
Una de les coses que més els agradava, era visitar una de les biblioteques del poble. Allà la senyora Conxita (la bibliotecaria ) els ajudava a triar els llibres amb les aventures més emocionants. La Conxita els va explicar que estava molt atabalada
–Tinc una pila de llibres sense folrar. Què us agradaria ajudar-me?-
Dit i fet!! La Maria i lÀlex es van posar a la feina. Feia un parell de dies que folraven llibres. Això no s’acabava mai!
La Maria com que no parava mai quieta, va ensopegar i va caure damunt dels llibres.
- Uff!! Quin mal!! M’he torçat un peu- Va dir la Maria mentre es tocava el peu amb cara de dolor.

- Maria, què has fet? Hem de refer la pila abans que arribi la Conxita!
Comencen a recollir ràpidament i quan estaven a punt d’acabar van veure un llibre que els va semblar misteriós.
- Mira! Aquest llibre no l’havia vist mai! L’Obrim?- va exclamar l’Àlex.
- Sí, sí – diu la Maria.
L’Àlex comença a passar les pàgines i troba una que és diferent
- aquesta no sembla d’aquest llibre-
- què farà aquí?- diuen els dos alhora.
Quan intenten agafar-la no poden i el llibre comença a moure’s, de sobte, surt una palanca al mig del llibre
- Quina por, Maria! No, no la toquis- diu l’Àlex
- Sí, sí, toquem-la a veure que passa!- i la Maria, sense escoltar a l’Àlex agafa la palanca i estira fort.
Es produeix un remolí que xucla a la Maria tan ràpidament que ni tan sols l’Àlex que estava al seu costat es va adonar.
- Maria, Maria... on ets? Deixa de fer brometes,- diu l’Àlex amb molta por.
- Sóc aquí dins, el llibre- respon la Maria
- Què has fet? Com has entrat aquí dins?-
- No ho sé, però hauries de demanar ajuda, no?
- Què parles sól ? – Diu la Conxita entrant a la biblioteca.
- No, parlo amb la Maria- diu l’Àlex.
- I on està que no la veig?- pregunta Conxita espantada.
L’Àlex comença a explicar a la senyora Conxita el que ha passat.
Un altre vegada? Pensa la Conxita.
- Has dit alguna cosa?-
No... només pensava...... potser....
- Tu saps que passa amb aquest llibre, oi? –pregunta l’Àlex.
- Sí que ho sé, però tenia l’esperança que vosaltres no el trobaríeu. Sou molt llestos i ara pagareu les conseqüències. Ja, ja, ja !-
La Conxita persegueix l’Àlex intentant que li torni el llibre que havia agafat a corre-cuita. L’Àlex semblava una altre nen, com si l’accident de la Maria l’hagués afectat molt.
- Què diran a casa quan arribi sól.- pensava l’Àlex mentre corria al voltant de la pila de llibres.
Aprofitant que la Conxita es va distreure, va obrir la porta i va sortir corrents cap el carrer.
-EH!!! Eh!!!! On vas tant depresa ?-
- Deixa’m, haig d’anar a demanar ajut- L’Àlex no se’n va adonar que s’havia trobat al seu cosí.
- Què et passa?- Diu en Manel que havia estat a punt de caure.
- La.. la... la Maria, la Maria- va dir l’Àlex tartamudejant.
- On és la Maria? Què ha passat?
L’Àlex porta al seu cosí a un racó per amagar-se de la Conxita i, amb més calma l’explica tot el que ha passat a la biblioteca.
- Ara ja ho saps tot. Tens alguna idea per ajudar-nos?- pregunta l’Àlex.
- No, però crec que l’avi Josep sí que en tindria- diu el Manel.
-A que estem esperant?Anem-hi - diu l’Àlex.
- Alex, recordes aquell carreró que arriba a ca l’avi?
- Sí - respon l’Alex.
- Doncs anem que trigarem menys i no ens veurà la Conxita- va respondre en Manel.
En un tres i no res estaven a casa de l’avi i ràpidament l’expliquen l’aventura de la biblioteca. L’avi Josep els escoltà amb calma fins que acabaren.
- Jo sé com entrar i sortir del llibre, però només poden entrar els nens- va dir l’avi.
- Com? –diuen tots dos a la vegada
- Teniu el llibre?, deixeume’l que l’obro. Heu d’entrar dins del llibre i trobareu uns ocells que us explicarà les proves.
Ràpidament l’Àlex i el Manel entren dins del llibre i tal i com havia dit l’avi es troben un ocell de colors.
- Busqueu a la Maria?- diu l’ocell.
-Sí- van contestar.
- Doncs ja sabeu que heu de passar tres proves:
La primera: heu de travessar el riu dels cocodrils.
Després d’haver escoltat les indicacions de l’ocell per arribar i després de molt caminar, van arribar al riu. No se sentia ni un soroll.
- No et sembla tot massa tranquil?- pregunta l’Àlex. I encara no havia acabat la frase quan van sentir una gran remor.
- Mira Àlex ! Mira el riu-
L’Àlex no s’ho podia creure, per sobre de l’aigua tot estava ple de caps de cocodrils.
- Em sembla que arribat l’hora d’utilitzar la vareta de l’avi- diu l’Àlex.
L’Àlex toca l’aigua amb la vareta i... els cocodrils ens posen en filera fent un caminet !! Aprofiten per creuar el riu sense perdre un segon i en arribar a l’altra banda els espera l’ocell.
- Molt bé!! Prova superada!- diu l’ocell. - La segona prova es escalar una muntanya, arribar al cim, tot i que encara no ha arribat ningú. Haureu d’escalar de nit i tornar abans que surti el sol. Si no ho feu així, la neu es fondrà i no podreu sortir- va explicar l’ocell.
L’Àlex i el Manel comencen a caminar i arriben al peu de la muntanya.
- Uff! No puc més, però hem de continuar- diu l’Àlex
- Si que és alta aquesta muntanya. On portes la vareta- pregunta el Manel.
- Aquí la tinc- respon l’Àlex. L’Àlex toca una pedra amb la vareta, apareix una escala de gusta que puja cap al cim.
Sense perdre temps els nois comencen a pujar i s’adonen que l’escala és mecànica.
- Vigila Àlex, això cada vegada es mou més i ens podem caure- diu el Manel.
A mida que pugen, l’escala desapareix i quan arriben a dalt de tot no es poden moure enlloc. Llavors apareix l’ocell.
- Us felicito, sou els primers nens que aconseguiu arribar al cim i per això us premiaré dient-vos com podeu baixar abans que surti el sol.
Un cop estaven al peu de la muntanya un altre cop l’ocell els va preguntar
- esteu preparats per l’última prova?
- Sí, anem-hi- diuen els nois.
- Heu d’entrar en una cova, per poder fer-ho us deixo una corda i un mapa per poder sortir.
- La baixada ha sigut molt fàcil, oi?- diu l’Àlex
- No ens hem de refiar, potser és una trampa- respon el Manel.
Van caminant per la cova fins un lloc on hi ha dos camins. Allà miren el mapa, i trien seguir el camí de l’esquerra que és el més curt per arribar al lloc que segons el mapa està la Maria. Al cap d’una bona estona es troben un petit rat-penat que a mida que s’apropen es fa més i més gros.
- No podeu continuar caminant- diu el rat-penat.
Llavors l’Àlex agafa la vareta i quan la té a la mà veu que s’ha convertit en una espasa. Amb l’espasa fereix al rat-penat i comença a sagnar. De la sang que cau al terra surt la Maria.
- Manel, Alex !!! Quina alegria!! Hem de seguir l’ocell que ens portarà fora de la cova.
En un instant es troben a casa de l’avi.
- Sort que heu arribat- diu l’avi Josep. –Porteu el llibre a la biblioteca per rescatar a la Conxita.
L’avi i els nens van a la biblioteca a tornar el llibre.
- Moltes gràcies, heu aconseguit desencantar aquest llibre- diu la Conxita.
Els pares de l’Àlex i la Maria (l’Anna i en Marc), que s’havien assabentat de tot perquè l’avi els va explicar, organitzen una gran festa de benvinguda i conviden a tot el poble. Tothom està molt content i agraeixen als nois i a l’avi l’haver desencantat el llibre per sempre més.
- Aquesta història la guardarem per sempre a la biblioteca- diu la Conxita.
I conte comptat ja s’ha acabat.

El llibre màgic

L’Àlex i la Maria eren dos germans que vivien en un poble de la costa que es deia El Prat de Llobregat.
l´Àlex era un nen molt graciós, però una mica entremaliat i sapastre. Li agradava molt fer esports, jugar amb tot tipus de màquines, dibuixar…però el que més li agradava de tot ,era empipar
a la seva germana Maria.
La Maria, al contrari que el seu germà era molt presumida i una mica llepafils, però també era molt llesta i estudiosa . Li agradava molt llegir, i es passava tot el temps que podia amb un llibre a les mans. Els companys li deien la “ somia - truites” perquè gairebé sempre tenia el cap a la lluna de València .
A l’Àlex, com que sempre li agradava fer pallassades i li costava concentrar-se en els estudis, li havien dit ,que si no s’esforçava més, hauria de repetir quart.
La seva germana Maria, que llavors feia cinquè, es va proposar ajudar-lo i van decidir que anirien cada dia a la biblioteca de l’escola per fer els deures.
Un dia, que havien quedat per estudiar socials, van veure, damunt d’un armari un globus terraqui i van anar corrents a agafar-lo. Com que tots dos el volien, van batallar-se i els va caure el globus a terra.
Al caure, el globus es va obrir per la meitat, just per la línia de l’Equador i va quedar girant a terra, obert com un cofre.
La Maria i l’Àlex es van espantar, perquè es pensaven que l’havien trencat ,però quan el globus va deixar de girar, van veure que a dins hi havia alguna cosa.
Van atansar-se a poc a poc i van mirar a l’interior.
Hi havia un objecte que tenia forma de gota d’aigua. Brillava tan que els va semblar que era un diamant.
Cap dels dos gosava tocar-lo, fins que l’Àlex, que era el més atrevit va agafar-lo .
- Està tebi ! - va dir l’Àlex.
- Vols dir ?, deixem-ho veure –va dir la Maria.
- Oh, si és un llibre ! Quin llibre més bonic !
- No el puc obrir va exclamar la Maria.
- Deixem fer-ho a mí –va cridar l’Àlex mentre estirava fort per provar-ho ell.
Mentres feien l’estira i arronsa, una ràfega de vent li va posar una brossa a l’ull de la Maria. Va començar a plorar-li l’ull i casualment va caure una llàgrima a sobre del llibre.
- Oh mira s’està obrint ! - va dir l’Àlex.
La Maria i l’Àlex ,quan el llibre es va obrir, van sentir una olor molt intensa. Semblava que es trobaven a la natura. Era una barreja de terra mullada, lavanda, maduixes silvestres, herba acabada de tallar, a mar…. no ho podien descriure. Al mateix temps van sentir com una cridòria d’ocells i el so de les ones de la mar repicant sobre les roques. Era fantàstic!
L’interior era fet amb fulls de paper de seda. Estaven plens de dibuixos i signes enigmàtics. Les il·lustracions representaven éssers fantàstics: Unicorns, centaures, pegàs, sirenes, faunes, elfs, follets nimfes, fades, dracs, gegants, ogres, bruixes, serps de dos caps, àngels…
- Oh, què bonics, - van exclamar tots dos alhora.
Amb molta cura, per tal que no se’ls estripessin els fulls, van anar mirant full per full. Al mig del llibre hi havia un dibuix diferent ,semblava un mapa.
- És el mapa d’una illa !– va dir la Maria.
- Sí, deu ser el lloc on vivien tots aquests éssers - va afegir l’Àlex.
De sobte, una de les il·lustracions va prendre vida i va sortir del llibre. Al seu davant van aparèixer una nimfa muntada damunt d’un pegàs. La nimfa, va dir:
- Voldríeu acompanyar-nos ,necessitem la vostra ajuda !
Es clar que sí ! - van dir alhora l’Àlex i la Maria, encara espantats per aquella visita sobtada.
Van pujar tots damunt del Pegàs, i van sortir volant cap a l’interior del llibre, aterrant a sobre d’aquella illa fantàstica.
La nimfa els va explicar que el seu país patia des de feia molts anys per manca d’aigua, i que ara, la situació era greu i començaven a morir-se alguns companys. La solució la tenien ells a les mans,ja que al cor del seu món ,n’hi faltava una meitat.
- Ah! Així doncs, això no és una gota d’aigua? –van dir els dos germans.
- No, va contestar la nimfa. Aquest llibre que teniu a les mans forma part d’una roca que tenim amagada a l’interior de la terra. Cal tornar-la a posar al seu lloc ,justament avui, abans de la mitjanit o mai més tornarem a tenir aigua.
La Maria i l’Àlex ,van sentir-se molt contents de tenir a les seves mans una cosa que servia per poder ajudar als altres. Els feia una mica de pena no poder tornar a veure aquella meravellosa gota i els secrets que amagava però estaven disposats a renunciar-hi.
En companyia d’una sirena van submergir-se dins del mar i van nedar com peixos fins a les profunditats de la terra.
Quan van arribar al fons del mar, van veure una cova amagada i al mig hi brillava com una perla, l’altra meitat del cor.
L’Àlex i la Maria, van encaixar els dos bocins, com si fessin un trencaclosques i immediatament el cor va començar a bategar.
A mesura que el cor anava agafant força ,creixia i creixia fins que va arribar a la superfície i al sentir damunt seu l’escalfor de la lluna plena va esclatar, convertint-se en una gran font d’aigua dolça.
Tots els habitants de l’illa, van donar les gràcies a la Maria i a l’Àlex i la nimfa els va prometre que sempre que volguessin, estaria a prop seu. Només calia que escoltessin el so dels rius del mar, de la pluja, de les fonts i la sentirien riure de felicitat i de joia.
De cop, un vent molt fort se’ls va endur i van trobar-se altre cop a la biblioteca, es van mirar, van somriure i van continuar estudiant els països.